Mantenir tradicions o renovar-ho tot?... la resposta variarà segons qui contesti, o segons del tema del que es parli. En aquest cas, la meva pregunta esta centrada en una de les curses més tradicionals de Girona, la Pujada als Àngels que aquest any ha assolit 50 anys de celebració.
Durant moltes edicions, al voltant de 45 de les celebrades, la pujada era una cursa que els gironins, corredors o caminants, esperavem durant tot l'any. No és una cursa com qualsevol altre, és específica, doncs surt de la zona de Sant Daniel, i finalitza, al voltant de 9kms més tard, al Santuari dels Àngels, situat a 485 metres d'alçada. Els corredors, o caminants, pujavem algun cop durant la resta de l'any per gaudir d'un camí que sempre era el mateix, i que tots coneixiem a la perfecció. Les últimes setmanes, però, el camí semblava una autopista en plena operació sortida, tothom hi era per afinar i saber on poder apretar més o menys. Any darrera any, sense que fes falta marcar el circuit, tots anavem a la gran festa que suposova la pujada, esperant arribar el més ràpid possible al primer esglaó del santuari, punt de finalització de la cursa. I any darrera any, l'unica condició que imposava el reglament era pasar per la "Casa de les Figues" (tal com es llegeix al punt 4 del reglament que hi ha a sota), on hi havia el control. Fora d'aquest pas, cada corredor decidia si pasava per una dreçera, per tu tall d'asfalt, per el camí de l'esquerre o el de la dereta...
Però va succeir que fa 4-5 anys, moltes coses varen canviar. La comissió organitzadora va ser renovada per una de nova, que va decidir començar a marcar el circuit, en alguna ocasió per llocs on no s'havia passat mai, inclús per algun atleta que no havia participat a la pujada. Si que les inscripcions augmentaven de forma considerable, però a poc a poc, també es perdia l'encant de la cursa, i apareixien els primers problemes entre atletes. Els cops que la he fet en aquesta "nova" epoca, he corregut per els camins per els que sempre havia transitat, molts de cops o més curts, o més fàçils que els nous, provocant emprenyades entre corredors que anaven davant i de cop es col·locaven darrera. Com jo, molts dels atletes que tota la vida hem fet la Pujada als Àngels.
Aquest any, el del 50 aniversari, l'esperava amb il·lusió, però la cursa s'acabava celebrant el mateix dia de la marató de Barcelona (la data ja es coneixia des de març del 2012), a la qual estava inscrit des de l'agost passat, i no la podia córrer. Era una llàstima. Però la sorpresa era que aquest any, de nou, els organitzadors buscaven nous camins i corriols, encara més complicats (de fet els temps han augmentat entre 1 i 2 minuts), fent que gent de la que pujava caminant tingues problemes, i que els més menuts, haguessin de ser ajudats a superar els obstacles. Segur que algunes d'aquestes families es pensaràn si hi tornen la propera edició.
A nivell personal, crec que s'hauria de mantenir una mica la tradició d'aquesta pujada a una muntanya, que per molts de nosaltres, és molt més que això, és un lloc màgic on ens agrada anar-hi, a peu, corrent, en bicicleta o en cotxe. I si el que volen és fer una cursa autentica de muntanya, qualsevol altre dia de l'any poden fer una altra cursa, pujant, i si es vol també baixant, buscant totes les complicacions possibles, per als aficionats a aquestes curses dures.
Per últim, un altra tema sobre la participació d'aquesta edició. Soc dels que opinen que un atleta que ha estat sancionat i relacionat amb temes de dopatge, hauria de ser sancionat de per vida, no només de l'esport d'elit, també hauria de tenir prohibida la participació en qualsevol prova esportiva, sobretot a nivell popular. Qui ha enganyat als seus competidors, no mereix competir. Després del succeit a la pujada de la setmana pasada, estic content de no haver corregut, tot i la pena inicial.
